Com van de bé els dies de descans i de calma.
Sovint correm, fem i ens dediquem ben poc a nosaltres. El “fer” ens distreu del ser, quan hi ha poc més important que el “ser”. Certament no sempre els moments de “parada” son temps confortables, i és per això que mentre fem activitats i distraiem la nostra ment, els evitem....
Ahir, vaig pujar al cim d’una preciosa muntanya. Com ja m’havia passat en algunes ocasions anteriors, al conduir per una carretera de muntanya que puja al voltant d’un penya-segat, una forta sensació de vertigen em va paralitzar. No és una situació fàcil de reconduir. La por i l’angoixa s’apoderen de mi. Parar, soluciona ben poc, seguir és difícil i anar enrere, òbviament és impossible. Aquesta situació curiosament només em passa si condueixo jo i si vaig sola al cotxe.
Li he preguntat a diferents metges i ningú ha sabut donar-me una explicació ni una solució.
Tal i com soc jo, només em queda reflexionar sobre l’aprenentatge de l’experiència.
Entenc que la vida no em dona aquestes situacions per “casualitat”.
Com dic, la situació, quan em passa se’m fa especialment complicada. Em paralitzo, suo, tremolo, i Ia única idea que em ve present és la de: “Has de poder seguir.
Ningú cau pel penya-segat. Tu pots. Relaxa’t. Confia”...
Contemplo la idea d’aturar-me en algun espai (en el que no vegi el penya-segat) i esperar que passi algú que m’ajudi. Pot ésser passaran els mossos d’esquadra, em plantejo... pot ésser puc demanar ajuda a algun altre vehicle... Però certament,els mossos no solen transitar cada cinc minuts per aquest tipus de carretera, i no demano ajuda a altres cotxes, perquè difícilment algú que ja condueix el seu propi vehicle es pot fer càrrec del meu.
En qualsevol cas, el trajecte esdevé un veritable patiment, sense perdre en cap moment de vista que un cop assolit el destí, hauré de tornar-lo a fer en sentit contrari i de baixada.
Es per això que els temps de descans permeten estar en el “ser” més que en el “fer”.
En realitat el “viatge” perd la veritable importància.
I és en el temps de descans, que es pot comprovar com la vida esdevé com una metàfora.
Els objectius que ens proposem, a vegades son molt alts, qui sap si “massa” alts....
El camí sovint es fa difícil i a vegades molt difícil, a vegades sentim defallir, a vegades sembla impossible d’assolir l’objectiu, però l’ésser humà, és capaç de somiar, de pujar, de fer el camí, de superar pors i de tornar a fer el camí, que en el primer moment semblava pràcticament impossible de fer ni tant sols una sola vegada.
Sabem dels nostres límits i tot i coneixedors d’ells, tornem a caure en els mateixos paranys. Qui sap si és per aprendre a superar-los.
Tenir objectius i fins i tot, grans, val la pena. Certament hi ha vegades,en que el camí és fa molt difícil, a vegades no podem ni tant sols gaudir-lo, perquè l’excés de por ens “quasi” paralitza.
I sabem, que les persones som capaces de transformar el “quasi” paralitzats, en persones capaces de saber moure’ns també quan la por és més gran del que podíem imaginar.
I també sabem que davant de les situacions més difícils, sempre hi som sols, i només nosaltres les podem superar.
I és per això, que mai hem de renunciar a les il•lusions, ni al que realment ens ve de gust... el camí no sol ésser fàcil. A vegades fa vertigen, però el que és cert, i totalment cert, és que el camí val la pena, l’objectiu també i l’aprenentatge de cada situació viscuda, si s’hi reflexiona bé, és fonamental.
La vida a través de les metàfores, parla. Nosaltres les hem d’escoltar i d’elles aprendre.
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada