Fa alguns anys vaig tenir la gran sort de passar un cap de setmana a Tavertet amb en Raimon Panikkar... Va ésser un cap de setmana molt especial. Em va caure una mica per casualitat i no sabia què hi anava a buscar.
Van anar passant les hores, i anava observant cada membre de la trobada. A la majoria no els coneixia i m’agradava veure com reaccionaven en cada moment, què aportaven al grup i fins i tot el que no aportaven. En Raimon Panikkar estava tranquil.
M’impressionava la seva saviesa. Parlava, escoltava... mirava, sentia i seguia amb aplom, tranquil•litat i pau, les estones que compartíem.
El diumenge al matí, vàrem fer un passeig pel bosc. Em va agafar del bracet i em va començar a parlar... Jo l’escoltava amb total atenció. Sentia que era una font, un doll de veritable saviesa... Sentia que m’alimentava realment i que les seves paraules, el seu fer, la seva companyia em donaven molt més del que podia fer tangible.
En un moment del passeig, en Raimon em va parlar dels “moments de gràcia”. Li vaig demanar que m’expliqués què eren exactament. Es va parar, em va mirar,i em va dir: “no hi ha una explicació concreta. Simplement es viuen”.
Al cap d’un parell de dies, em vaig trobar una situació professional realment complexa. Semblava que no hi havia camí. Tot feia pensar que no tenia solució. I en un moment, quan vaig acceptar REALMENT i AMB el cor, la “derrota”, vaig tenir una idea sobtada que va aportar una solució, la qual ens va permetre seguir endavant.
Fa uns dies, em va venir al cap, “els moments de gràcia”. Davant d’un punt on no sabia trobar solucions, vaig pensar que havia de “CONFIAR” en que pot ésser arribaria un d’aquells “moments”... I així l’espero per trobar resposta a una qüestió important que em balla pel cap, i que fins el moment no sé trobar-li la resposta.
Avui, en una reunió força complexa, de molta menys embargadura de la que vaig viure fa uns anys, he recordat aquell moment. Tot semblava encallat. Sense solució. Els diferents membres, ja no sabíem què pensar, què proposar per trobar una solució al problema.
Ja esgotats...després d’hores, hem donat per acabada la reunió, acceptant un cop més, el problema com a tal i sense solució.
He recordat, he sentit aquell moment de fa tant temps... l’acceptació del “fracàs”... Avui en menor mesura he sentit el mateix... I ja a punt d’aixecar-nos de la taula, havent “tirat la tovallola” després d’unes quantes hores de reunió,he tingut “una idea”. Al final he pensat: “un moment de gràcia”, tal com l’anomenaria el meu admirat Raimon.
Serà que “només” quan fem l’acceptació TOTAL de la “derrota”, esdevé el “moment de gràcia”?
Es tant difícil a vegades, deixar de lluitar, que esdevé pràcticament impossible la “renuncia”. I en canvi quan connectem de veritat amb la nostra vulnerabilitat, amb tota la humilitat possible que pot existir... arriba el “moment de gràcia”. O pot arribar. Qui ho sap...
Gràcies Raimon, per la teva gran saviesa. Gràcies Raimon pel temps que vàrem poder compartir. Des d’allà on siguis segur que fas possible l’existència dels “moments de gràcia”.
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada